domingo, 9 de diciembre de 2012


Aquesta és la història d’un rodamon, d’un foraster que es deia Ulysses. I Aquil•leu, un esperit que fa tot el possible per descansar eternament al cementeri del seu poble, amb els seus.
Ulysses  es posa aquest nom per l’admiració de L’Odissea, un llibre que va trobar en una paperera prop d’una escola. El seu tipus de vida que havia portat l’havia dut a no entendre ni tan sols les instruccions de les coses que comprava. Ulisses només té una obsessió, regressar a la seua terra d’Ítaca. Però el nostre Ulysses no té familia, encara que li agradaria. És un Ulysses sense Ítaca, tot al contrari que Aquil•leu el Foraster, com li deien de malnom en la terra estranya on residia. Podria haver sigut Aquil•leu el Fuster, però en el temps de la vida i ara en el de la mort havia dut aquest malnom. És la mateixa discriminació que mostren a Ulysses els neonazis que ataquen el rodamon al parc quan colpejaven amb les botes militars el cos indefens d’Ulysses i l’insultaven. O el del policia que criminalitza fins que no pot més el rodamon, el de l’assistenta social que ofereix als desheretats un tracte inhumà revestit de caritat de sagristia i paternalisme...
 Ulysses materialitza el seu somni de tenir una casa, fent possible el d’Aquil•leu d’enterrar-lo on volia. En aquest món hi ha coses que ni la ciencia ni la rao poden explicar les coses de la vida.
Hi ha moltes persones com Ulysses. Persones que, com indica el protagonista tenen una ferida que els sagnarà sempre, la d’haver-se vist obligats a abandonar la seua terra, la seua Ítaca. Perquè la pàtria no només és un mapa i una bandera, com sentencia Ulysses. És el paisatge que veus cada dia, l’olor de la teua terra quan plou, la coneixença profunda de la gent, la llengua amb què t’expresses, els noms d’allò que t’envolta... Som capaços, els que ens trobem a la nostra Ítaca, de valorar la immensa sort que tenim de no abandonar-la.

Video: